Aquest mes l’editorial Graó ha publicat el llibre “Com dir-ho”. És un llibre que parla de les converses de feina, que poden ser molt eficaces o provocar molt de sofriment. Realment és útil sortir amb els companys de feina i explicar-se acudits? Com podem fugir de les converses que provoquen un maltracte psicològic? Quin sentit tenen les converses entre els pares i mares i les persones que eduquen els seus fills? Com pot ser que converses que tenen la més elevada de les missions, educar, acabin provocant tantes tensions? El llibre és un manual per tenir converses constructives, tenint en compte tots els aspectes comunicatius, psicològics i sociològics que hi intervenen. El coaching és una de les eines presentades al llibre que pot ajudar a conduir amb èxit certes converses “difícils”.

Llegir més…

Leer más…

D’entrada, ens podria encendre la ràbia: com és que tants esforços del professorat, de l’Administració, tants canvis de plans d’estudis i tantes consideracions pedagògiques, no donen els fruits esperats? Després, ens podria vèncer el pessimisme… quina esperança d’èxit escolar tenen els fills de mares analfabetes? Quin futur espera als nens i nenes que tenen pares amb un nivell d’estudis mínim?

Però a les estadístiques se’ls escapen petits bocins de realitat: un fet increïble, a la Xina, una mare va viure 28 anys en uns lavabos públics, netejant sabates, perquè el fill estudiés un màster en una universitat de prestigi; i el fill va aprovar amb notes brillants!

Vaig conèixer una modista gairebé sense estudis que va tirar endavant els seus set fills i ara són tots llicenciats. Ara que llegeixes això, segur que et ve al cap un farmacèutic, o una metgessa, o una mestra, que ha seguit els seus estudis sense que els pares tinguessin ni el batxillerat. Quin futur han somiat aquests pares i mares per als seus fills?

No tenim estadístiques sobre els somnis, que relacionin l’èxit acadèmic dels fills amb els somnis dels seus pares i mares. Sí que hi ha un estudi sobre l’èxit acadèmic fet a Califòrnia, al llarg de vint anys. Califòrnia té un bon nivell de vida i una població adulta força culta. Tot i així, els seus escolars tenen cada cop pitjors resultats. Les autoritats han fet tota mena d’esforços: menys nombre d’alumnes per aula, educació bilingüe i un innovador projecte d’aprenentatge de l’escriptura.

Els resultats de l’estudi californià són desconcertants: l’èxit acadèmic dels fills depèn, més que de les mesures educatives, del grup ètnic dels pares: els millors alumnes són els asiàtics, seguits pels “anglos” i els afroamericans i, en darrer lloc, pels hispanoparlants. Segons sembla, el que fa que uns alumnes tinguin millors resultats que els altres no és que rebin instrucció en la seva llengua (com els hispanoparlants), ni que les seves famílies portin generacions arrelades al país (com els “anglos” i els afroamericans), ni que tinguin un nivell econòmic més alt. Els alumnes amb més èxit escolar són fills d’immigrants asiàtics, que parlen la llengua més allunyada de l’anglès, però que tenen tot el suport de la família. Els pares asiàtics somien que els seus fills aconsegueixin plaça en una universitat reconeguda, volen que es concentrin en els estudis i que no treballin; si la família necessita més diners, els pares treballen més.

El resultat és que els estudiants asiàtics, a Califòrnia, són els que més s’esforcen i els que aconsegueixen millors resultats acadèmics. L’èxit és tan gran, que la resta d’estudiants californians creuen que els asiàtics són més intel·ligents, cosa estadísticament impossible. Això em suggereix un punt d’optimisme per al nostre país: els nostres estudiants podrien tenir l’èxit que els seus pares somiessin per a ells, independentment del nivell d’estudis o econòmic de la família.

Què fa que les vacances ens siguin tan desitjades i necessàries? Les vacances són una pausa en el ritme de l’any. Comptem la vida per cursos. Arriba el setembre i és com si comencéssim de nou, més encara que per cap d’any. Les campanades i els raïms marquen un final i un començament, però sense pausa. En canvi, les vacances d’estiu són una benvinguda pausa i un retorn a la lentitud. 

No cal haver viatjat fins a l’altra banda de món (millor si s’ha pogut fer!), ni tan sols cal haver sortit de casa. Només cal anar amb un ritme més pausat, més a poc a poc. No només els que treballen noten el canvi de ritme: les persones jubilades, les que estan en atur, tenen més temps a l’estiu. Els dies són més llargs, es pot sortir al carrer a passejar, o senzillament a contemplar la vida des d’un banc. Es pot anar al camp, o a la platja, on sigui, que les converses flueixin plenes d’intrascendència. Es pot menjar qualsevol cosa, una mica de fruita, una amanida, un entrepà… I, sobretot, es pot anar a poc a poc, ben a poc a poc, que la calor no ens faci suar massa. 

En aquests temps en què cada vegada hi ha més persones que elogien la lentitud i valoren la vida lenta, el menjar lent, les sobretaules lentes, el sexe lent i les nostres petites ciutats lentes, l’estiu és encara la més lenta de les estacions. I ara que l’estiu es va acabant i els lents dies de vacances van quedant enrere, m’agradaria guardar en una capseta una mica d’aquesta lentitud per assaborir-la de tant en tant, enmig de l’estrès de la tardor i de les presses de l’hivern. Si ho aconsegueixo, us oferiré la capseta amb el millor dels regals: un retall de la lentitud de l’estiu. Visca la vida lenta!

 L’empresa pot prescindir-ne si li suposa més despeses que els guanys, materials i humans, que li aporta. Si provoca mal humor als seus caps i companys, si té un tracte incòmode amb els clients, si es resisteix a l’aprenentatge i no vol canviar de tasques, ni modificar la manera de fer-les, si la seva productivitat és baixa, un treballador boníssim es pot convertir en un treballador prescindible. Aquesta és la situació que vivim. 

Un treballador prescindible es pot convertir en un professional valuós. Si un bon professional, amb experiència i formació, sap analitzar amb objectivitat la situació real que es produeix al seu voltant i té un bon coneixement de si mateix, aleshores té una bona intel·ligència emocional.  La Intel·ligència emocional s’aplica a la vida personal i a la professional.

Una persona que vol aplicar la Intel·ligència emocional a fer una bona anàlisi de la seva situació professional, pot aplicar amb encert el DAFO, és a dir, pot analitzar amb realisme el seu exterior i el seu interior: pot identificar les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats amb què es troba. 

Si el professional mira al seu voltant amb neutralitat, podrà trobar les Amenaces reals que hi ha en el seu entorn laboral, que poden impedir o limitar el seu progrés; si mira encara amb més atenció, descobrirà que l’entorn li ofereix Oportunitats úniques, que estan fora del seu control, però que pot aprofitar favorablement, com si fos un ventet que, ben encarat, pot  portar el seu vaixell a bon port. 

Si estem parlant d’una persona amb una bona Intel·ligència emocional, parlem d’algú que es coneix bé: sap quines són les seves Debilitats, les carències d’habilitats i les pròpies limitacions, que li estan impedint aprofitar les Oportunitats i defensar-se de les Amenaces. Conèixer les pròpies Debilitats és el primer pas per superar-les. La Intel·ligència emocional també permet saber quines són les Fortaleses, els recursos personals que permetran aprofitar les Oportunitats de l’entorn. Conèixer les Fortaleses és com saber col·locar bé la vela, per navegar bufi el vent que bufi. Bon viatge cap a l’èxit!

Si vols pots consultar aquesta entrevista  en  format pdf.

En una entrevista del 14 d’abril, el periodista Gaspar Hernández li pregunta sobre la crisi. Jo, fins avui, encara no havia gosat escriure res sobre la crisi; no volia contribuir a inflar aquest globus de por i de incertesa que va creixent cada dia més i més. Però després de llegir la vacuna contra la por que ens proposa el doctor Serrano, m’he decidit a fer-ne tanta publicitat com pugui. 

A mesura que a cada diari, a cada programa televisiu, o a cada conversa de cafè, ens parlen de la crisi, el nostre pensament va donant més voltes als perills que ens esperen, i la por es va ensenyorint de les nostres emocions. Algunes persones m’han dit que tenen por de la crisi. Hi ha persones que tenen por i són funcionàries. També hi ha persones que tenen por i estan sense feina, algunes s’han quedat ja sense cobrar l’atur. Com subratlla Sebastià Serrano, per primera vegada en la història de la humanitat, la incertesa ha augmentat tant, la vida social i personal s’ha deteriorat tant, que la por s’ha tornat crònica.  

Alguns no diem que tenim por: “Com va? – Bééé”. “Et fa por la situació?  - Nooo”. Però hem deixat de fer coses que ens agradaven, tenim “una certa preocupació”, o ens costa dormir, o bé notem un neguit, com un petit nus a la boca de l’estómac. Hi ha persones que van al metge perquè tenen angoixa, ansietat, i, per sort, hi ha medicaments que redueixen la sensació de por. I quina és la vacuna perquè la humanitat no hagi de viure dependent dels somnífers i ansiolítics? El reforç dels lligams, el sentiment de pertinença al grup, a la família, l’afecte sincer i el contacte. 

L’expert en comunicació reivindica la sostenibilitat de les persones, a més de l’ecològica. Hem  apropat el que està lluny potenciant la vista i l’oïda: ara podem patir, veure i sentir, tots els desastres mundials talment com si hi fóssim. I l’antídot que tenim és potenciar els sentits que ens fan sentir a prop: el tacte i l’olfacte. “El tacte és el més important i el més abandonat dels nostres sentits”. Tocar i ser tocats pels nostres és una vacuna contra l’ansietat i la por; i ens fa més tolerants a l’estrès i al dolor. Així que ja tenim  una econòmica “vacuna anticrisi”!

A l’empresa només hi ha un treballador que sigui més gran que ell, en Josep, que té 49 anys i és un dels més antics. I aquesta és la principal dificultat de la feina: la relació amb en Josep, cap dels mecànics. En Carlos no està per sobre ni per sota d’en Josep, és d’un altre departament. Però s’hi ha de comunicar per força, ja que els mecànics mantenen la relació del dia a dia amb els proveïdors. 

La comunicació entre en Josep i en Carlos no és fàcil. Quan l’empresa era més petita, en Josep s’encarregava de les compres. Té més coneixements tècnics que en Carlos sobre la màquina concreta que fabriquen i, en canvi, l’empresa no li ha confiat les compres, sinó que ha contractat algú que no és del sector; “només perquè és enginyer i ha viscut a Estats Units”.  És natural que en Josep estigui dolgut. També diuen que en Josep té mal caràcter; la noia que s’ocupava de les compres abans que en Carlos va haver de plegar perquè en Josep li feia la vida impossible. 

Quan van contractar en Carlos, ja el van advertir que s’havia de comunicar molt bé amb en Josep, que havien d’anar a la una. En Carlos ha anat molt amb compte des del començament i ha estat cordial. Porta en Josep a les negociacions, li dóna tota mena d’explicacions, li demana el seu parer, és obert i transparent. Però quan més s’hi comunica, pitjor va la relació. En Josep es dedica a criticar-li tot i a parlar dels seus errors i de la seva inexperiència amb els caps i amb la resta de treballadors. 

En Carlos va consultar una coach experta en comunicació. Què està passant? Després d’analitzar la situació, ho va veure clar: ell s’estava justificant contínuament amb en Josep. I com més es justificava, més es dedicava en Josep a renyar-lo i criticar-lo, com si fos el seu pare. En Carlos va decidir que ja no es justificaria més. Que informaria dels fets concrets que en Josep necessités saber per la feina, però que no es justificaria de les decisions que ja estaven preses. Ara, amb menys comunicació, la comunicació ha millorat. En Carlos veu més possible que el facin fix a l’empresa.